Pel teu bé

Últimament, tothom es creu amb el dret de dir que és pel teu bé.

I així funciona la merda societat en la que vivim.

Per culpa de és pel teu bé, tothom es creu amb carta blanca per a dir el que se li passi pel cap i per intentar reorganitzar la vida de tothom.

Pel meu bé, pel teu bé i pel de tots, no? Però que tots hi sortim guanyant, perquè si és pel meu bé, però no em serveix, aleshores no funciona.

Xarxes socials

Últimament, em miro les xarxes socials i penso:

 1. Realment són importants les publicacions que fa la gent?

2.  Necessito saber la informació que em transmeten o puc seguir vivint ignorant-la?

Penso, que no necessito tota aquesta informació; simplement, que el meu cervell s'ha acostumat al rebre-la i que si no la miro, sembla que em falti alguna cosa; però també hi ha moments, que quan la consumeixo, em satura.

Així que el plantejament és el següent:

1. Em quedo igual, i no faig res.

2. Reducció de xarxes socials.

3. Adéu xarxes socials?

Ara mateix, l'opció 2, comença a agafar força. 

Forma, també? 

15 d'octubre de 2025

He pensat tantes coses i tantes etapes envers la discapacitat, que si em passen pel cap totes juntes, i he de reviure totes les etapes, segurament em moro.

Ara estic en una altre etapa? No ho tinc clar. Penso que cada vegada que surt alguna cosa sobre el tema, si m'afecta, em quedo pensant i retrocedeixo una etapa.

La societat, no està capacitada per entendre-ho, les persones, tampoc. He sentit tantes vegades la frase, "Qui no té un all, té una ceba", "En realitat, la discapacitat et dóna un munt d'avantatges". Totes les persones que diuen aquestes frases, no conviuen amb una discapacitat.

Gent que et mira malament, normatives absurdes com les del parc temàtic de Port Aventura; i el pitjor que porto últimament, el llenguatge mal utilitzat, em passo el dia repetint que no hi ha persones minusvàlides, si no, amb mobilitat reduïda, i mil expressions del llenguatge més.

També porto malament el tema de l'ansietat, tens un atac i la gent se't queda mirant com si fossis un extraterrestre, sort que estem molt avançats en salut mental i les campanyes que fa el govern, són molt productives.

Mentida! Si necessites cuidar la teva salut mental, has de pagar; i tot i així, moltes vegades, tampoc és la solució.

I els medicaments? Com et miren a la farmàcia cada cop que vas a comprar alguna cosa que saben per a què serveix? Doncs malament.

Evidentment, no tot és responsabilitat de la societat; i cadascú ha de fer el seu propi camí, però aquest camí és molt llarg, feixuc i per sobre de tot, cansat. Haver de defensar els teus drets dia si, i dia també, és un desgast molt dur de suportar.

Reflexió: 18 de juliol de 2025

Al final, el món no es basa en si la gent et cau malament o no; es basa en la gent que té empatia i altres valors humans, que intenta entendre l'altre gent, i la que no.

Superpoders

Crec que tenir super poders està sobrevalorat. Quan ets petit/a penses, si pogués volar, si pogués ser invisible, si pogués traspassar les parets, si pogués viatjar en el temps, si em pogués teletransportar...

Però a mesura que vas caminant per la vida t'adones que, si poguéssis volar, t'estaries perdent tot el paisatge del teu voltant de l'entorn, si poguéssis ser invisible, ningú sabria on estàs ni si estàs present o no, si poguessis traspassar les parets... Els totxos són molt durs i clavar-te'ls... Potser no és la millor experiència, si poguessis viatjar en el temps, no estaries vivint el present i et perdries parts del viatge, i si et poguessis teletransportar, no tindries l'oportunitat de passar per llocs, que potser d'una altre manera, no hi haguessis passat...

A mí m'agradaria... Ara sí que ho tinc clar, saber què pensa la gent. Ostres, potser actuariem d'una altra manera, o ens ho pensaríem dues vegades abans de parlar...

2024

 2024, t'acabes... 

Aquest any hi ha hagut dies en què m'hagués agradat que t'acabessis en un instant; i en canvi, d'altres, que hagués volgut que haguessin durat fins l'eternitat.

M'has permès viure sentiments diferents, riure, fins que les llàgrimes m'han saltat, plorar fins que ja no he pogut més, enrabiar-me fins al final, moments estrès superats... Però també abraçades tendres que m'han ajudat.

També m'has ensenyat a valorar a les persones que tinc al meu voltant, segur que ells i elles saben qui són i no cal que els anomeni; i també a deixar anar a qui ja no cal que estigui al meu costat.

La música també ha estat molt present en aquests 365 dies... Mar i Cel, Miserables, repertori català, des de The Tyets, Miki Núñez, fins a Ginestà.

I... Sobretot... Viatjar, en termes reals i en termes de somnis.

I què li demano a 2025? Em conformo amb que sigui com aquest any; i si té alguna cosa millor, també la gaudiré. I... SALUT.

27 de novembre

En aquest país, vam viure 36 anys de dictadura en els que no vam poder decidir res; i els nostres predecessors ens van prometre que mai més cometrien un error com aquell.

Ara, amb la democràcia, tenim llibertat de decidir, una llibertat entre cometes perquè digueu-los a Madrid a veure si els hi sembla bé que ens gestionem les nostres finances, després de l'1-O... Va quedar clar on és la nostra democràcia...

Però no tot rau en la política, no? A la feina, a la família, amb els amics.... On anem a sopar? Jo vull un japonès, jo un italià, jo un tailandès i jo, un mediterrani, total que ningú vol mai el mateix, i el pitjor de tot... NINGÚ, ABSOLUTAMENT NINGÚ vol cedir i donar espai a l'altre...

Com diu la dita, a vegades... Val més sol que mai acompanyat...

Parlant de sol, desitjo que surtis demà.