Un any més, deixem enrere un any, el 2016, que ens ha portat una mica de tot, alegria, tristesa, musica, rialles, viatges...
En aquest post vull agraïr a totes les persones que han format part del meu any, que aquests 365 dies que hem viscut hagin valgut la pena, que ens en haguem sortit de tot, que m'heu recolzat quan ho necessitava, que això és el més important.
Al 2017 només li demano un desig: que ens doni salut a tots, perquè sense salut no es pot viure.
Feliç 2017!
Marta.
Fa uns anys, no recordo ben bé quants, però diria que no n'han passat gaires. No sé ben bé si l'entrenador del Barça era Guardiola O Vilanova. Bé, era un final de temporada i la frase de la samarreta era: "El futbol et torna el que tu li dónes".
No ho sé si la vida fa el mateix, dónes el mateix que et retorna? I més ben dit, està tot ben repartit?
Jo, clar, amb 26 anys d'experiència, què voleu que us digui, que si, que a vegades tens sort i la vida et dóna un cop de mà i que de tant en tant, també et falla, que no tot és com a les pelis, que en el moment que ets feliç ho crides als quatre vents i que quan estàs malament O plou, apareix la persona tant esperada per ajudar-te.
No és així i ens hi hem d'anar acostumant.
Apa, a gaudir del que queda d'any, que ja no és gaire.
Marta
I quan arriba el divendres, comences a valorar el que ha passat al llarg de la setmana i t'adones que tens ganes de que arribi el cap de setmana per a poder descansar i no pensar en res.
Bon cap de setmana.
Marta Tantiñà
Diuen que a l'escola, hi passes el majoria temps de la teva vida. Jo ahir, després de més de 12 anys de no posar-hi els peus vaig tornar als orígens.
Si, l'escola està renovada, ja no és com quan jo hi anava. Però manté aquella essència i aquells valors que et fan sentir com a casa.
Marta Tantiñà
Fred!!!! Per fi has arribat. Ja feia dies que t'esperava, tanta època de calor ja no es podia suportar.
Ara dona gust, abans de sortir el carrer, posar-te la jaqueta i el mocador, i un cop surts, sentir com l'aire fred està present i t'embolcalla com un pensament.
Començar a encendre la llar de foc i sentir-te com un turró.
Gràcies, fred.
Marta Tantiñà
Què és la realitat? És allò que vivim, veiem o toquem no? O el que sentim.
I quina és la realitat verdadera, la meva, la teva o la del teu veí?
Doncs la veritat, no tinc resposta a totes aquestes preguntes i la realitat, que potser tampoc hi busco resposta perquè em temo que la realitat és el que et toca viure dia a dia i per tant, és diferent per a tothom.
I tu, què opines de la realitat?
Marta Tantiñà
Com voleu que us vengui la moto, a saco o per parts? De color vermell, blau o verd? Amb rodes o sense?
Sembla fàcil contestar a totes aquestes preguntes, ja que no és plan de comprar una moto per parts, el que sí que és pot és vendre la moto en plan, jo vull que compris la meva idea o opinió, però en veritat això, no t'ho ensenya ningú, a no ser que facis màrqueting o que et surti sol.
Jo no sé si ser vendre la moto, però... Escriure també és una manera de vendre la moto o no?
Marta Tantiñà
Avui és un dia molt especial. El meu blog fa 3 anys.
Suposo que han passat moltes coses en tot aquest temps i moltes les heu llegit per a aquí.
Moltes gràcies a totes les persones que seguiu aquest blog i que m'animeu a tirar-lo endavant.
La felicitació és compartida.
M'agradaria fer una menció molt especial a la Conxita. Conxita. Gràcies per llegir sempre el blog i per a donar la teva opinió i per aportar tant a la meva vida. Encara que no ens veiem, seguim juntes i unides.
Una abraçada a tothom.
Bona castanyada.
Marta Tantiñà
Quan ets petit tens l'extranya sensació que el món és teu, que pots fer-hi el que tu vols i arreglar-lo al teu gust. Sembla que els problemes no existeixin i que tot és de color rosa amb gust a xocolata, però arriba un dia que la realitat truca a la porta i et fa reflexionar.
Sants Estació, Platja d'Aro, Niza, França, Brusel•les i tot de ciutats més, vivint amb la por que passi un atac terrorista i tant sobreprotegits, que qualsevol cosa ens espanta.
A vegades, la teva pròpia família de sang, s'acaben convertint en uns estranys per a tu. Són persones amb qui convius cada dia, però sembla com si sigueu dos desconeguts, amb una única cosa en comú, viure sota el mateix sostre. Em pregunto si a ells també els hi deu passar el mateix, o si per un moment s'han parat a pensar en si em coneixen o no...
Avui dedico l'entrada del meu blog, a una persona molt especial i que m'estimo molt. Encara que abans ens veiem sovint i compartíem les tardes juntes, estem molt unides i compartim vivències i moments cada dia.
Per la meva fan número 1 del blog i per la persona que sempre està al meu costat.
Per molts anys, Conxita. Això va per tu!!!
Una abraçada
Vivim en un país on el metro fa vaga cada dos per tres, on la gent té la paciència d'esperar-se 23 minuts a l'andana, de pujar al comboy i anar apretats com sardines, condicions inhumanes, però abans haver pagat i validat el seu bitllet. Així va el nostre país. A veure qui l'arregla, espero que Rajoy no...
Avui fa 17 anys, si 17. Com ha passat el temps. Jo també vaig ser una nena i també em vaig posar aquell vestit blanc i llarg que tant costa de triar per a semblar una princesa i fer la primera comunió.
Ara ningú s'enrecorda, però jo també he tingut 9 anys.
Diuen, que a vegades s'ha de mirar al passat per agafar forces per tirar endavant. Però jo cada cop que miro al passat m'entra una nostàlgia impressionant, perquè hi he perdut persones que se que mai no tornaran i a les que trobo molt a faltar i perquè hi ha coses de la vida que m'agradaria que tornéssin a ser com abans.
M'imagino que cada gota d'aigua que cau, és una llàgrima que compartim juntes, cada estrella que brilla una pica d'ullet teva i cada raig de sol un somriure. I encara que no ho digui gaire sovint, et trobo molt a faltar iaia. M'imagino tot el que s'explicaria si encara fossis aquí i cada tarda que compartiria amb tu. Penso en totes les abraçades que et donaria. Et trobo molt a faltar. No m'oblido de tu encara que faci 15 anys que no puc compartir la vida amb tu. Iaia, siguis on siguis, t'estimo molt <3
Perquè no ens en adonem, però sabeu què fem al llarg de la vida? Des de que naixem fins que morim?
Doncs una cosa ben senzilla, aprenem a sobreviure. Si, perquè un cop sabem tot el que és necessari, no busquem raons, intentem trobar solucions. Eines i pensaments, que per uns instants ens fan estar en pau amb nosaltres mateixos i que ens ajuden a sobreviure als costats foscos de la vida.
- saps què?
- què?
-has perdut alguna cosa últimament no?
-perdre? Jo no he perdut res...
-si, el teu somriure, per què no somrius?
-perquè no tinc ganes de somriure-li al món...
-ah no? Doncs fes-li pessigolles, segur que li agradarà.
-i si el món té ganes de plorar?
-doncs gira'l del revés i torna a començar...
-i jo et dono la primera eina, una abraçada que et farà emocionar, la millor medicina per poder tirar endavant.
-ànims, sobreviuràs o simplement aprendràs a viure amb el que tens i sense oblidar.
-oblidar què?
-tots els esforços que has fet per arribar aquí a dalt.
-esforços que es valoren quan veus el que has caminat.
Paraules... Tot són paraules, algunes no diuen res i altres expressen sentiments, algunes provoquen silencis, altres tristors o avorriment.
No sé si sabria descriure què em provoquen avui concretament, una barreja de caos absorbit pel pensament...
I els dies passen. I la vida t'ajuda a entendre les coses, aprens a ser més forta, intentes no caure en el mateix parany que abans i et vas tancant segons les amenaces que et vas trobant. A cops, t'adones del que val la pena i el que no...
Sabeu aquesta sèrie que sempre diuen que s'acaba però sempre cau una temporada més? Si, la Riera, la sèrie que emeten de dilluns a divendres a TV3, que hi surten actors i actrius principals com la Mercè Sampietro, em Pere Arquillué, El Jordi Planas i uns quants més. Tothom els admira, amb un paper a mida i trames absolutament potents.
Però la Riera, sense els seus personatges secundaris no seria res...
L'actriu, Alícia Pérez també hi ha sortit algunes temporades. La Marta de la Riera ha sigut amant de l'Ernest. Amb un passat complicat, és un personatge amb molts valors, que cada dia intenta demostrar que sent bona persona i amb la veritat per davant és una bona manera de viure.
Alícia Pérez, amb unes mirades expressives i potents i una veu impressionant, interpreta el personatge de Marta d'una manera trepidant.
Si voleu, la podeu anar a veure a la lectura de Liliom, a la sala Beckett el dia 17 d'abril del 2016 a les 20 hores!!!
He perdut una guerra, que ni tant sols tenia guanyada, anava amb una espasa de cartró i els rivals amb una daga. Les guerres deixen ferides però cicatritzen ràpid. Després d'un rebombori tot torna a la normalitat i ningú se'n recorda.
Potser hauria de venir algun advocat a posar-hi ordre, a saber a qui ha de defensar i perquè l'honora.
Guerres, batalles, armes... Ja no sou les meves aliades, he pensat que potser fent servir les paraules, la vida serà més fàcil.
I no em rendeixo, segueixo estant preparada per enfrontar la pròxima batalla.
Et passes la vida pensant que les persones que t'envolten, són els teus herois, que quan estiguis bé, voldran compartir la vida amb tu i quan hi hagi problemes, t'ajudin a superar-los.
Però sabeu què passa amb els herois que només porten una màscara? Doncs que hi ha un dia, que ja no poden ser herois i cauen en picat, aleshores l'heroi ets tu mateix.
Benvinguts al món real, on les coses mai són com tu vols. On és la oficina de reclamacions???
Avui és un d'aquells dies, en què les llàgrimes no cauen dels ulls, sinó del cel, en què les coses semblen fàcils, però amb un sol segon es tornen complicades i et mires el demà com si tot hagués de començar una altre vegada.
Estem tota la setmana pensant en quan arriba el cap de setmana i el cap de setmana passa volant.
Dilluns, tot fa molta mandra.
Dimarts, anem al mercat.
Dimecres, ja és mitja setmana.
Dijous, paella d'arròs.
Divendres, mitja festa.
Dissabte, el desaprofitem.
Diumenge, ja pensem que arriba dilluns.
I aixi passen els dies, les setmanes, els mesos i fins i tot, els anys.
Se que no em regalaràs un cotxe teledirigit, un mòbil o un viatge a Andorra. Sé que no em donaràs amor, perquè he après a viure buscant-m'ho tot jo i intento conviure acceptant-me tal i com sóc, perquè ja em se defensar tota sola i treure'm les castanyes del foc i de moment visc el meu dia a dia davant del món. Només falten dos dies per fer-me gran, ja hi pot haver dies internacional de tot, que jo només se que celebro el millor de tots. El 23 de febrer és el dia d'or.
Exigeix el que puguis donar.
Perquè si no saps donar amor, rebràs carabasses.
Sinó saps donar alegria, rebràs llàgrimes.
Sinó saps donar estima, rebràs soletat.
Hola món:
Sóc jo, no se si te'n recordes de mi... D'aquí a uns dies em faig gran, bé suposo que això no hi té res a veure.
Agraïria, només si potser, ja ser que això deu costar molt, però si en tractéssis una mica més bé, jo t'ajudaria a fer un món millor.
Gràcies
Hi ha dies que t'adones que hi ha tantes coses que trobes a faltar, que al final es difuminen entre elles. Trobes a faltar persones, algunes que no poden tornar... Altres que han passat en algun moment per la teva vida, però que ara no hi són. Però també trobes a faltar les emocions que et despertaven compartir aquest temps amb aquestes persones.
I arriba aquell instant, en què la teva mirada es queda perduda entremig de l'horitzó, aquell moment en què penses que el temps s'ha aturat de debò, que tu controles el teu món, que tu ets capaç de dominar tot això. Però mentre camines, topes amb la realitat, una realitat, que a vegades es comporta... D'una manera poc important. Però que et pot arribar a frenar el teu desig més gran. A més a més, el temps no s'atura i va difuminant-se entre núvols i plujes d'estels...
I si somiant canviéssim el món... Jo ja l'hauria capgirat del dret i del revés moltes vegades...
I si somiem coses bones, disfrutem del somni, si són dolentes... Passem por... Però si és una barreja de bones i dolentes, què fem?
Existeixen paraules, potser mils, més ben dit, milions de paraules en molts idiomes diferents però què és més fàcil, escriure-les o pronunciar-les en veu alta? La meva resposta és i serà sempre, escriure-les i la meva reflexió és: tu tens un pensament o una idea i si la escrius, la pots anar desenvolupant i estirant tant com vulguis, la imaginació és il•limitada, després quan el lector ho llegeix ja en fa la seva pròpia interpretació, en canvi, en el moment en què comences a pronunciar les paraules, perden màgia i intensitat, es tornen buides i acaben guardades en un calaix...
I aguantes un dia, aguantes dos i aguantes tres... Però al dia 50, les forces et comencen a decaure i penses que ja no pots més. I et dius a tu mateixa, va vinga, ja queda menys, aguanta una mica més, ja estàs molt a prop d'aconseguir-ho i tires una mica més, però també tens ganes de que algú et doni un cop de mà i tiri una mica del carro, que ja comença a pesar.
Quan et pregunten què vols ser quan siguis gran, el teu cap comença a fer volar la imaginació, penses que seràs policia, astronauta, director, cuiner o una persona que serà capaç de salvar el món. Però comences a fer-te gran... Veus que la vida et posa les coses complicades i aquelles ganes de salvar el món es van esvaïnt i penses que algú altre el salvarà... Després succeixen acords que salven el païs in-extremis i et quedes més tranquil. Tenim tertúlies assegurades, notícies per molts dies i un govern per estrenar.
Encapritxar-se és dolent i perjudicial per a la salut de la humanitat, ja sigui d'animals, objectes o persones.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
Avui és l'aniversari d'una persona molt important a la meva vida... La meva cosina petita es fa gran. Moltissimes felicitats, Àngela. Avui fas 11 anys i encara recordo el primer dia que et vaig veure a l'hospital, les teves primeres passes i menjars i les teves primeres paraules a pronunciar. Hem viscut juntes moments molt intensos i interessants i ens queda per viure, una eternitat. Feliç aniversari!!!
Avui comencem un nou any ple d'alegries i emocions, un any per a aconseguir somnis i reptes, per a tenir un futur millor.
Aquest any, ens esperen 365 dies per a disfrutar, gaudir, ilusionar-nos, somiar, riure, plorar, enfadar-nos, perdonar, per a caure i tornar-nos a aixecar i sobretot, per a posar un somriure a cada dia de l'any.
Feliç 2016!!!
