Recursos Humans

Els recursos humans, ja no són humans. Han passat a ser inhumans.

I us preguntareu, si els segueixen encapçalant persones, per què són inhumans? Per la poca empatia de les persones que els encapçalen.

Jo crec, que viuen una realitat parel•la, la realitat entre la humanitat i la inhumanitat; i es contagien de la part inhumana i la apliquen al seu lloc de treball.

I els perjudicats, els treballadors.

Necessitem humanitat i no frases que siguin que els recursos humans estan al costat dels treballadors.

Les paraules, se les emporta el vent, senyors i senyores de recursos humans/inhumans.

13 anys

Avui, fa 13 anys que va néixer aquest blog!

En tot aquest temps, han passat moltes coses, moltes emocions: Riures, llàgrimes, cabrejos, egos... Una mica de tot.

Aquest blog ha ajudat a ordenar les idees, a intentar escriure millor, i a veure les coses des de perspectives diferents.

Al principi, cada dia hi havia un post, hi ha hagut mesos que no he escrit res. I ara, el blog intenta renéixer amb posts nous.

Moltes gràcies a totes les persones que ho llegiu.

I en especial, gràcies a la persona que em va ajudar a fer aquesta idea, realitat.

Per molts anys, per molts posts i molta música.

Rebotar

Què fas quan estàs rebotat amb molta gent? 

No ho he somniat mai, però ho he viscut.

Opció 1: Te'ls carregues. M'encantaria seleccionar aquesta opció, però té massa conseqüències i sóc una persona pacífica.

Opció 2: Ignorar: Em sembla una opció assertiva. Passes el dol, digerint el rebot i acceptes la realitat tal com és.

Opció 3: Hivernar: Però fins l'hivern del 2028, que a l'estiu fa massa calor.

Soroll

Vivim envoltats de soroll, quina novetat! Cotxes, amunt i avall, clàxons sonant a l'hora i gent tenint converses trivials pel carrer.

I què en fem de tot aquest soroll? La realitat, és que hi ha dies, que si pogués, pararia tot aquest soroll i per mi, només regnaria el silenci. Seria tant bonic, només sentir els ocells i els teus propis pensaments...

Però ens hem habituat a aquest soroll de fons, a interioritzar-lo, a no pensar, o a pensar envoltats de sorolls, però en realitat, no estàs pensant, estàs intentant destriar el soroll dels pensaments. O, no?

Aprovacions

En quin moment de la vida penses que no necessites l'aprovació de ningú? Quant tens 18 anys, ets un adolescent que es menja el món? O amb 70, que ja has construït tota una vida i ja t'és absolutament igual l'aprovació dels altres?

I entremig, què fas? T'aproves tu mateix, tires milles i que sigui el que hagi de ser? O realment, et recolzes en persones del voltant, que t'ajudin? O potser no, potser no t'ajuden i només et diuen el que vols sentir.

Per què els éssers humans som tant insegurs? Necessitem tenir respostes a tot. Tenir un espai en blanc és impossible pel nostre cervell i necessitar aprovacions de la resta perquè tot sigui perfecte, acaba essent el pa de cada dia.

Algun dia, ens deixarem anar, volarem per sobre l'aigua i sentirem el nostre espai de llibertat.

Algun dia...

Viatge en el temps

He fet un viatge al futur, en 5 segons, girant la pàgina del calendari.

També he fet un passeig per a l'any 2027, en 10 minuts.

Això de viatjar en el temps, és molt cansat, eh?

Pel teu bé

Últimament, tothom es creu amb el dret de dir que és pel teu bé.

I així funciona la merda societat en la que vivim.

Per culpa de és pel teu bé, tothom es creu amb carta blanca per a dir el que se li passi pel cap i per intentar reorganitzar la vida de tothom.

Pel meu bé, pel teu bé i pel de tots, no? Però que tots hi sortim guanyant, perquè si és pel meu bé, però no em serveix, aleshores no funciona.