He pensat tantes coses i tantes etapes envers la discapacitat, que si em passen pel cap totes juntes, i he de reviure totes les etapes, segurament em moro.
Ara estic en una altre etapa? No ho tinc clar. Penso que cada vegada que surt alguna cosa sobre el tema, si m'afecta, em quedo pensant i retrocedeixo una etapa.
La societat, no està capacitada per entendre-ho, les persones, tampoc. He sentit tantes vegades la frase, "Qui no té un all, té una ceba", "En realitat, la discapacitat et dóna un munt d'avantatges". Totes les persones que diuen aquestes frases, no conviuen amb una discapacitat.
Gent que et mira malament, normatives absurdes com les del parc temàtic de Port Aventura; i el pitjor que porto últimament, el llenguatge mal utilitzat, em passo el dia repetint que no hi ha persones minusvàlides, si no, amb mobilitat reduïda, i mil expressions del llenguatge més.
També porto malament el tema de l'ansietat, tens un atac i la gent se't queda mirant com si fossis un extraterrestre, sort que estem molt avançats en salut mental i les campanyes que fa el govern, són molt productives.
Mentida! Si necessites cuidar la teva salut mental, has de pagar; i tot i així, moltes vegades, tampoc és la solució.
I els medicaments? Com et miren a la farmàcia cada cop que vas a comprar alguna cosa que saben per a què serveix? Doncs malament.
Evidentment, no tot és responsabilitat de la societat; i cadascú ha de fer el seu propi camí, però aquest camí és molt llarg, feixuc i per sobre de tot, cansat. Haver de defensar els teus drets dia si, i dia també, és un desgast molt dur de suportar.
