dijous, 1 de maig del 2014

I vaig caminant a poc a poc sentint el soroll de les meves passes, entre el brogit de la gent i el paisatge que m'envolta, s'uneixen la lluna i el sol per a començar l'espectacle i tot l'univers gira al voltant de la màgia. És un dia únic, transparent i inoblidable, que no volem que s'acabi mai per a fer-lo més lloable. Som els cavallers que venim de l'Antàrtida, una mica congelats de fred però no se'ns ha fet tant insuportable. Marta Tantiñà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Reflexió: 18 de juliol de 2025

Al final, el món no es basa en si la gent et cau malament o no; es basa en la gent que té empatia i altres valors humans, que intenta entend...